Fa unes quantes setmanes, Lachlan Morton va establir un nou temps més ràpid conegut (FKT) de Camí de Cavalls 360º Non-Stop MTB. El ciclista australià de l’EF Education First va completar els 185 km de la volta a Menorca en 10 hores i 12 minuts. Aquesta és l’entrevista que li vam fer el dia després.
Quin era el teu objectiu quan vas decidir venir aquí a fer aquest repte? I com t’ho plantejaves a nivell mental?
Sincerament, el meu objectiu original de venir aquí només era veure l’illa. Vaig passat temps a Mallorca al principi de ser professional, fa anys, i tothom allà deia “oh, si t’agrada açò, hauries d’anar a Menorca”. Des de llavors, ho tenia reservat al cap, dient-me “un dia hi aniré”.
Llavors va sorgir l’oportunitat de venir. Jo no sabia res sobre el camí i vaig començar a investigar-lo i vaig veure que tenia una història en relació al MTB i al running. Veient les característiques del camí vaig pensar “ok, sembla realment interessant i un veritable repte”. Així que el meu objectiu en venir era bàsicament descobrir l’illa i veure de què anava el camí.
Des d’una perspectiva competitiva, principalment es tractava de veure què podia fer en el camí. Tinc molta més experiència en mountain bike de la que tenia fa pocs anys, però no provenc del mountain bike. Així idò, és bonic venir a un lloc, trobar-me en un recorregut d’autèntic mountain bike i ser capaç de provar-me contra mountain bikers molt consolidats.
Pensaves que era possible rebaixar el temps marcat per Ismael Ventura?
No pensava que aniria més ràpid. Pel que havia vist del camí els dies abans, és molt exigent i específic. Vaig intentar no pensar en el temps quan vaig sortir. Només intentava anar tan ràpid com podia, gaudint allò que feia i sense estressar-me pel resultat, i després simplement veure què aconseguia.
Vaig tenir sort que aquell dia el meu cos va acompanyar. Em vaig sentir realment bé físicament i vaig ser capaç d’apretar fort. Perquè de vegades això no passa i lluites contra tu mateix tota l’estona. En retrospectiva, no em vaig preparar específicament, però ara que sé com és la ruta, el darrer mes d’entrenaments va ser perfecte. Tot va succeir per accident, però no hauria canviat gaire cosa, ara.
I crec que la meva mentalitat em va ajudar. Crec que és un camí que com més intentis forçar-te, més a poc a poc acabes anant, perquè vas fent petites errades i et vas frustrant, i la frustració es converteix en un altra errada… Bàsicament has d’estar realment concentrat en allò que estàs fent, però a la vegada relaxat sobre la bici i intentant estar constantment en moviment sobre les roques i treballant tant com puguis amb el terreny. Perquè constantment t’està intentant alentir. Sembla que el camí t’agafa, intentant fer-te anar més a poc a poc. I si pots treballar amb ell el millor que puguis, crec que la progressió és més fàcil.
Tot i que jo no estava totalment determinat a fer el rècord, crec que tot va sortir d’una manera que em va permetre anar ràpid. Va ser un resultat bonic, però en definitiva sé amb tota seguretat que algú vindrà i batrà aquest rècord. Hi ha gent que està forta… Hi ha gent que és millor que jo en cada aspecte que el camí requereix. I a més jo vaig perdre temps en uns quants punts, així que no hi ha dubte que el batran. Com en tots els rècords, el batran. Així que no estic gaire encarinyat al fet de tenir el rècord, perquè una vegada hagi caigut estic segur que continuaré tenint un record polit d’aquest dia. És polit afrontar-ho de manera que sigui més que el rècord.
No crec que mai m’hagi agradat el fet d’ostentar un rècord. Un rècord només suposa un progrés en els estàndards. Bàsicament, quan la gent s’adona que pots fer-ho en deu hores, llavors veuràs ràpidament que algú pot fer-ho en menys de deu hores. És bonic formar part d’això i també és bonic haver passat un dia que va ser més que el simple fet d’establir un rècord.
M’agrada la manera amb què descrius com gestiones un camí que intenta aturar-te, “no forçar-te”, aquesta és realment la mentalitat correcta…
He après de l’experiència guanyada en altres curses d’ultra resistència que és molt fàcil frustrar-se, i he après que qualsevol sentiment negatiu que tenguis només t’alentirà . Hi ha literalment milers de llocs on frustrar-se en aquesta volta. Moltíssims llocs on pots fallar i cometre una petita errada. Crec que pots fer-lo cent vegades i mai seguiràs les línies correctes, perquè constantment has d’escollir una línia; o mai trobaràs tots els camins perfectament i pot ser irritant girar pel camí equivocat durant cinc segons i llavors adonar-te que has de tornar enrere… perquè açò et passa, és inevitable. Així que bàsicament t’has de mantenir concentrat en avançar.
Què vas sentir quan vas arribar a Ciutadella després de completar la primera meitat al nord?
Crec que la primera meitat és enganyosa… Les primeres dues hores són probablement el tram més fàcil del camí, la qual cosa et dóna aquesta falsa sensació de seguretat. I aleshores t’endinses a Mordor i les roques, i et fa tornar directe a la realitat. Aquella part és brutal.
I quan vaig arribar a Ciutadella era més o menys a meitat de camí, però també sabia que allà és on les coses es posen normalment interessants. Quan passes de cinc hores, allà és quan la cosa es converteix en una cosa diferent a una sortida amb bici normal. Llavors és quan mentalment has d’estar més centrat perquè les coses se’t poden descontrolar ràpidament.
Pel que fa al ritme, en un esdeveniment llarg com aquest, crec que la gent intenta fer-ho molt lineal, mentre que jo sempre he pensat que “si et trobes bé, apreta fort”, donat que ja et trobaràs malament en qualque punt i hauràs d’anar a poc a poc… I si no apretes quan et trobes bé, et sentiràs malament igualment i hauràs perdut totes les opcions de ser ràpid. Açò probablement no sigui el més correcte, però és la manera que jo tenc de fer-ho. Així que igualment intentava apretar perquè m’estava trobant bé.
És difícil pensar en aquest camí en global, quan cada moment requereix tantíssima atenció. És bonic, en el sentit que no pots anticipar-te a tu mateix. En el segon en què comences a pensar “només queden quaranta quilòmetres”, tens una secció que és veritablement difícil i penses “uf, quaranta quilòmetres són molts!”. Especialment perquè no sabia com seria cada petita secció; podien ser realment lentes. No deixo mai que la meva ment vagi gaire més endavant de mi.
Així que ser lineal en el ritme no va ser una estratègia, sinó sort…
Va ser sort, sí! La gent sempre demana consell per aquest tipus de coses, i sempre em sent malament de donar-lo perquè bàsicament jo faig el contrari! [Riu]
Quin consell donaries a una persona que no estigui intentant batre el temps més ràpid, sinó que és qualcú per a qui el simple fet de fer-ho sigui el repte de la seva vida?
Li diria que és un repte majúscul. No és com una ruta turística fàcil. És un desafiament de veritat. Li diria que el camí no és mai divertit, però sempre és gratificant. Les seccions dures són dures, i pensaràs “què estic fent?”… Però quan les has passades et sents com “val, realment ha valgut la pena perquè ara sóc en aquesta platja verge”.
El meu consell seria estar mentalment preparat per les dificultats, però la recompensa val absolutament la pena.
Has descrit una mica la meitat nord… Com descriuries el sud, en comparació amb el nord?
Aquest camí és únic i et trobes una bona varietat de paisatges i terrenys tot i que l’illa sigui petita. Es fa estrany que hi hagi tants microclimes pels quals vas passant. Jo diria que el nord és salvatge, és rocós, exposat… I és realment dur. I a mesura que et dirigeixes cap al sud, els camins són una mica més humits, hi ha seccions de bosc que són força verdes… I tot i que no puc dir que tingui flow, sí que et sembla que en tengui, després d’haver anat per roques durant vint quilòmetres [riu]. També és un poc més planer i ràpid.
M’encantaria pedalar cada part del camí una altra vegada, però no d’una tirada [riu]… Fer-ho en dies separats. Val la pena, seria polit pedalar qualque tram en sessions diferents, perquè és força divertit.
En aquest sentit, què en penses del projecte Camí de Cavalls 360º relacionat amb Menorca i el camí?
Crec que és un projecte molt xulo. Crec que és un camí molt xulo que mereix reconeixement. I ja pots veure que hi ha gent en la comunitat de la resistència, on hi ha gent de les curses de muntanya i del mountain bike, que miren el camí i diuen “és un repte únic i gran”. Així que pens que és un bon lloc perquè els esportistes de resistència venguin i es provin a ells mateixos. I és un lloc increïble on, d’una altra manera, potser no tindries la necessitat de venir.
Per a mi, el camí va ser l’excusa perquè jo volia venir aquí. Però pens que, independentment del polit que és Menorca, val la pena venir a fer el camí per ell mateix. I crec que està bé que s’hagi establert com una ruta cronometrada, i a la vegada una ruta increïble per fer com a volta d’uns quants dies.
Pens que és genial! Perquè hi ha altres camins que he fet que… L’estava comparant al Kokopelli. Kokopelli és força conegut als Estats Units, és una mena de camí establert i molts mountain bikers volen anar-hi, però diria que aquí és més difícil. És una jornada més dura per intentar fer-la en un dia.
Has dit que n’hi ha d’altres que estan més forts i són millors que tu en tot allò que el camí requereix… En qui penses?
Properament, Guillem Cassú vindrà a fer-lo i serà ràpid. Té la capacitat de fer la volta ràpidament si hi posa la mentalitat adequada. Però bé, si qualcú com Tom Pidcock ve i s’ho pren com un repte, si decideix que és una cosa que vol venir a fer, seria increïble. Hi ha gent que clarament pot fer-ho més ràpid.
Tornant a les raons per fer-lo, jo mai intent provar que sóc millor que tothom perquè no estic sota la il·lusió de ser-ho. Sempre hi ha qualcú millor. La meva esperança és fer que un projecte així avanci una mica més. Crec que hi ha un conjunt de gent que podria fer-ho. Només és qüestió que s’hi comprometin, la qual cosa és una història diferent.
Com va ser la teva experiència en creuar la línia d’arribada després de completar tota la volta?
És bonic. Acabar és sempre especial, perquè és la conclusió de l’experiència, però cada vegada m’adono més que en les aventures o reptes més exitosos que he fet tota la recompensa es troba en fer-los. Qualsevol cosa que hagi fet en què he estat concentrat en la línia d’arribada per poder celebrar-ho, sempre he tingut una sensació veritablement duradora que l’important era realment el fet d’estar-ho fent. Des que me’n vaig adonar, he après a estar més present mentre estic en el transcurs de l’activitat i no massa concentrat en arribar a la meta. Perquè si tens una experiència veritablement exitosa i positiva, l’arribada és un poc trista perquè vol dir que s’ha acabat.
Recordes la primera cosa que vas dir quan vas arribar després de fer aquests més de 180 km?
Oh, i tant! El terme que fan servir als Estats Units és fer el io-io… Mentre ho feia anava pensant: “són 360º, i si el fas en totes dues direccions serien 360 km”. I si el fessis en les dues direccions, et faries una idea real i veritable sobre el camí, i seria polit perquè podrien ser unes 24 hores, crec. Són molts factors bonics que ho farien una cosa xula de fer. Sincerament, m’ho estava passant tan bé donant-li voltes a la idea que vaig pensar: “Podria fer-ho ara mateix!”.
Si haguessis d’escollir una sola cosa per conservar de la teva experiència, quina seria?
Vaig viure un munt de moments realment polits. Crec que bàsicament des de la primera secció de platja, quan vam entrar al camí pròpiament dit a partir potser del quilòmetre 5 o 6 fins gairebé l’entrada a Maó, crec que vaig estar en un estat de flow total. I no hi va haver gaires moments en què açò es trenqués. Açò és increïble. Estava vivint completament el moment, pensant exclusivament en allò que estava fent durant gairebé deu hores, la qual cosa no sé si ho havia viscut mai abans a la vida. És difícil de repetir. Així que açò és clarament el que triaria. Va ser un privilegi viure aquesta experiència.
Deu hores en estat de flow? Normalment és difícil estar en estat de flow fins i tot per uns minuts!
Aquesta és la raó per la que no m’agrada aturar-me. No té a veure amb el temps, no es tracta de “puc guanyar 30 segons”, és més tost com “no vull distreure’m quan estic en l’espai mental d’allò que estic fent”. Especialment, quan vas avançant. És fàcil que alguna cosa que digui qualcú se’t fiqui al cap, i pot donar-li la volta completa al teu estat d’ànim. I açò és quelcom que no pots controlar, però que se’t fica al cap… Per açò ho faig de la manera que ho faig. M’agrada arribar, prendre allò que necessit, i no m’agrada xerrar o parlar, no vull saber res sinó només tornar al meu món. I açò va ser especialment veritat durant la volta perquè estava en un espai tan bonic que l’únic que necessitava era mantenir-m’hi.
Pensant en les persones que planegen venir i fer-ho en diverses etapes, de quina manera els recomanaries fer-ho?
Crec que hauries de contemplar el que sigui que consideris el teu límit diari normal i llavors fer-ne la meitat cada dia. Perquè el terreny és lent. La quantitat d’esforç que jo vaig posar-hi per marcar una mitjana que crec que seria d’uns 18 km/h… Si hagués de posar aquell esforç a Leadville (Colorado), per exemple, probablement em sortiria una mitjana d’uns 27 km/h. És un camí molt difícil però a la vegada molt gratificant, així que pens que és un error sobreestimar la teva capacitat i pressionar-te per completar una distància que tal vegada està més enllà del teu abast, i llavors perdre’t l’entorn. Perquè no hi ha dubte que val la pena tenir temps d’aturar-te i mirar al voltant, gaudint de l’estona. Jo faig el mateix. Quan vaig a pedalar per plaer, acostum a pensar “faré 180 km, serà genial”, però ara pens que “120 km estan bé”. Quan realment intento gaudir, n’hi ha prou amb que sigui un repte adequat però que no sigui massa com per no permetre’t gaudir-lo. Idò jo diria: dóna’t temps extra, no ho dubtis.
