Els dos bikers catalans van arribar a Menorca per enfrontar-se al desafiament de completar la volta sencer a l’illa i intentar batre el rècord de Camí de Cavalls 360º Non-Stop. Van acabar amb la satisfacció d’haver completat el repte i van marcar el segon temps més ràpid conegut, amb 12 hores i 16 segons. Parlem amb ells perquè ens expliquin la seva experiència, que va ser més dura que no imaginaven.
Pau Zamora i Joan Llordella compten amb una amplíssima experiència en mountain bike de competició. Han pedalat per tot el món i s’han enfrontat a proves del més alt nivell. Però res no els havia preparat per a un desafiament com Camí de Cavalls 360º Non-Stop. Van arribar a Menorca amb l’objectiu de completar la volta a l’illa en el mínim temps possible i amb l’ambició de millorar el registre de 10:55:08 que Ismael Ventura havia establert setmanes enrera.
Se’n van anar amb un somriure als llavis per haver gaudit de veritable mountain bike i les cames ressentides a causa d’un desafiament que se’ls va fer molt més dur que no haguessin imaginat. Al final, van establir un temps de 12 hores i 16 segons, que és el segon més ràpid conegut fins a data d’avui.
Al dia següent, vam parlar amb ells perquè ens expliquessin els detalls de la seva aventura i les seves impressions sobre el recorregut i el fet de pedalar a Menorca:
“Isma Ventura té un temps brutal; se m’acuden molt pocs noms que puguin superar-lo”
Amb quin objectiu veníeu a fer el repte? Com us el plantejàveu?
Pau Zamora: Veníem amb dos objectius molt clars. El primer, gaudir d’aquest repte, el Camí de Cavalls, del qual ens n’havien parlat molt bé. I el segon, que sabíem que era molt complicat, era intentar millorar el temps de l’Ismael Ventura. Al final, el segon no el van aconseguir, però el primer –tot i que vam arribar molt cansats– sí que el vam aconseguir, que va ser gaudir d’aquesta espectacular ruta de Camí de Cavalls 360º.
Probablement, sou de les persones que millor podeu valorar aquest repte. Heu fet la volta sencera, coneixeu molt bé a l’Isma Ventura i també el món del mountain bike, els corredors que hi ha, etc. Veieu possible superar el seu rècord i quin podria ser el temps que es podria arribar a establir?
PZ: Ahir mateix ja vam felicitar l’Isma i, després d’haver-ho fet, crec que té un temps brutal. Sí crec que pot arribar a superar-lo algú, tot i que ja et dic que crec que és impossible baixar de deu hores. Ha de ser un perfil de ciclista molt tècnic i potser pot rascar deu minuts, però se m’acuden molt pocs noms que puguin venir a superar el rècord de l’Isma. La veritat és que el temps que va fer és brutal.
“En la zona nord, el paisatge és súper agrest, salvatge i molt verge; és espectacular”
Com va ser la vostra sortida i els primers quilòmetres?
Joan Llordella: La sortida va ser a les set del matí des de Ciutadella; vam sortir bastant bé, a un ritme ja força alegre. Amb els primers parcials, semblava que anàvem per fer un bon temps, l’únic és que després es va anar complicant la cosa. La sortida, pel tram tècnic de pedres, vam anar a un bon ritme, gaudint i amb bastant flow. Així i tot, en Pau va caure alguna vegada, però la sortida va estar bé.
Com descriuríeu el paisatge del nord de Menorca per fer en bici?
JL: En la zona nord, el paisatge és súper agrest, salvatge i molt verge; és espectacular. És tot molt rude i molt dur, un lloc on la vida no és fàcil i tot se’t fa realment dur.
En quina situació vau arribar a Maó després de completar la primera part del recorregut?
PZ: No sabíem molt bé com anàvem de temps i la veritat és que vam arribar-hi una mica cansats, potser pel vent en contra i la calor. Sabíem que seria molt difícil superar el temps de l’Isma però teníem l’esperança que pel sud el virés una mica a favor nostre. Però ja anàvem molt cansats i no vam poder amb el temps de l’Isma. La veritat és que el nord ens va marcar molt, per la seva duresa, el vent i la calor. Vam arribar a Maó una mica fatigats.
“La gent creu que el nord és molt dur, però el sud també ho és”
El nord us ha semblat més dur que no us esperàveu?
JL: El nord es fa molt dur perquè els desnivells són més grans que al sud, però també vas més fresc i ho superes bastant bé. Al final, és més o menys allò que m’esperava: pujades súper dures però no gaire llargues. El sud a nosaltres se’ns va fer més dur pel fet del cansament, de les hores que portàvem i de la fatiga general.
Com descriuríeu el sud?
PZ: És curiós, en una illa relativament petita, com canvia del nord al sud. En el nord gairebé no hi ha ombres i és molt més agrest, i en el sud hi ha moltes més ombres, molt menys desnivell i això ens va enganyar una mica: vam arribar a Maó amb 2.000 metres positius i vam pensar que amb només 1.000 metres positius a la zona sud seria molt més fàcil, però també és un terreny molt dur i crec que enganya. La gent es pensa que el nord és molt dur, però el sud també ho és; a més feia molt de sol, així que ens va enganyar una mica. El sud és més dur que no sembla.
Quin ha estat el pitjor moment de tot el repte?
JL: Durant tantes hores passes tants moments… Passes moments d’eufòria, de baixada… Jo, en el quilòmetre 50 ja anava molt fatigat i pensava “això no ho acabes avui”. Després et sobreposes, et tornes a animar, menges una mica i vas gestionant-ho com pots. Així, un moment molt dur jo crec que va ser al final ja, quan la fatiga se suma amb les pedres i tens moltes ganes d’arribar. Jo crec que va ser el més dur.
“Anant sol potser vas més ràpid, però entre dos ho vam gaudir més”
Com va ser la compenetració entre vosaltres dos durant les dotze hores?
PZ: La veritat és que si hem de destacar alguna cosa que sabíem que seria fàcil en el repte era la convivència entre nosaltres. Ens coneixem molt bé i portem un ritme semblant. Sí és cert que en Joan segurament tenia un puntet més i en les baixades jo vaig tenir un parell de caigudes i vam perdre una mica la confiança; ell porta tija telescòpica i jo no… De fet, li vaig dir tres o quatre vegades si volia tirar, però em va dir que per rascar deu minutets menys preferia anar amb mi. Al final, de manera diferent, però tots dos anàvem ja prou fatigats com per dir “anem junts” i no tenir un deu minuts més o deu minuts menys. Sí crec que anant sol potser vas més ràpid, però al final entre els dos ho vam gaudir més.
A l’hora d’establir un temps ràpid, aleshores, consideres que és millor anar en equip o anar sol?
JL: Jo sempre he pensat que, si has de fer un repte per fer un bon temps, el millor és anar sol. Quan vas en parella o amb més gent, sempre vas al ritme del més lent, i es van sumant els temps del corredor més lent. Sí que és veritat que en el tram de vent en contra sobre asfalt vam fer relleus i crec que vam guanyar-hi alguns minuts. Però sempre he pensat que en els reptes, per anar ràpid, cal anar sol.
“El fet de travessar la línia de meta ja és una victòria”
Com va ser travessar l’arribada a Ciutadella?
PZ: És allò típic que estàs desitjant que arribi, però no n’ets conscient. En el moment en què arribes, l’única sensació és travessar per poder posar els peus a terra i descansar. Quan ja l’has travessat, t’envaeix la sensació d’haver-ho aconseguit, i més en aquesta, que potser la vam subestimar i no pensàvem que seria tan dura. No ja pel fet d’haver fet onze, dotze o tretze hores, sinó que ja és molt difícil acabar-la. És un repte molt complicat i només el fet de travessar la línia de meta ja és una victòria.
Joan, quan vas acabar vas explicar clarament que era el més dur que havies fet… i no es pot dir que no hagis fet coses, després de tota una vida sobre la bici.
JL: Porto competint més de 25 anys, he corregut per tot el món i de proves, esdeveniments o animalades d’un sol dia, crec que és el més dur que he fet fins aquest moment. Ja sigui per com de tècnic és, per les pedres, per les hores, la calor… es va sumar tot i crec que ha estat la jornada més dura d’un sol dia que he fet en la meva vida.
“És un repte que la gent que tingui les cames per fer-lo no es pot perdre”
Parlant més en general, què us sembla la iniciativa de promoure els intents de completar el repte primer i d’intentar establir una referència de temps ràpid després?
PZ: El projecte d’intentar fer el rècord de Camí de Cavalls 360º en un dia, crec que és una molt bona iniciativa, i més en els temps que corren ara, pel tema de superació i de fer un millor temps. Sí que és veritat que està a l’abast de molt poca gent. Crec que cal saber diferenciar entre la gent que pot venir a intentar acabar-lo en un dia –que crec que és un repte amb majúscules– i després el repte d’intentar superar el temps de l’Isma, que és una cosa a l’abast de molt poca gent. Heu comès l’error de portar a l’Isma primer, que ho ha posat tan difícil que vindrà poca gent… Però bé, és un repte que la gent que tingui les cames per fer-lo no es pot perdre.
Com explicaríeu com és Menorca sobre la bici a qui vagi a fer Camí de Cavalls 360º, ja sigui Non-Stop o no?
PZ: Jo penso que hi ha diversos conceptes. Si vens a fer la Non-Stop, és molt dura i t’ha d’agradar molt el mountain bike, t’ha d’agradar caminar, les trialeres amb molta pedra, caminar en les platges… És un terreny incòmode, no és agradable, però si t’agrada el mountain bike és un repte espectacular.
Per al gran públic, fer-lo en dos, tres o quatre dies ha de ser molt espectacular. De vegades passes per llocs i et vindria de gust aturar-t’hi; nosaltres no n’hem tingut la possibilitat… Hi ha dos costats oposats: un, si vols venir a patir i gaudir d’un dia de mountain bike extrem, vens a fer la Non-Stop; i si vols venir a conèixer l’illa en tres o quatre dies has de venir a fer la Camí de Cavalls 360º.
“Si podem, serem aquí al novembre per fer junts l’Epic Camí de Cavalls 360º”
Hi ha una tercera manera de fer-lo, que és l’Epic Camí de Cavalls 360º, una cursa en tres etapes, per equips o individual, és una cosa que us agradaria fer algun dia? Us vindria de gust venir al novembre?
JL: La cursa de tres dies en tres etapes ha de ser molt interessant. Jo no he tingut l’oportunitat de fer-la encara, però penso que és més per gaudir que no pas l’esdeveniment en un sol dia, perquè no és tan extrem i en tres dies pots fer els segments de competició més ràpid, més al límit i després tens tota la tarda per gaudir de l’illa, prendre una cervesa, sopar bé i no arribes al nivell de fatiga de fer-ho en un sol dia.
PZ: Sí, jo crec que ens apuntem al novembre tots dos, tres etapes… Ens hi apuntem, Joan?
JL: Vinga, va.
PZ: Ja ho sabeu, si podem, serem aquí al novembre.
“És una aventura d’un dia molt llarga, en la qual et pot passar de tot”
Vas tenir una caiguda en un revolt una mica dolent…
PZ: Sí, això és el que no volen saber els organitzadors, la cara B, però jo ho explico així de sotaveu: vaig tenir tres caigudes, el disc del darrera doblegat, al Joan se li va sortir la cadena pel plat i vam estar-nos-hi molta estona, a mi se’m va ficar una branca en el canvi i vam perdre-hi dos minuts… Ens va passar de tot!
El nivell de fatiga també va ser molt alt.
PZ: Vam arribar a algun punt, com a Cala Galdana, per exemple, on jo estava rebentat i no podia ni parlar. Camí de Cavalls 360º Non-Stop és una aventura d’un dia molt llarga en la qual et pot passar de tot.
