David Llorens va començar a treballar per a 40 Nord Outdoor en l’activitat Camí de Cavalls 360º l’any 2013, en la segona temporada de funcionament del projecte. Duu a terme un incansable treball de camp, al volant de la furgoneta per assistir els participants i fer-ne els trasllats, rebre’ls a la seva arribada i acomiadar-los al final. A més, té una anècdota immillorable. El coneixem una mica més en la següent entrevista.
Nascut a Ciutadella fa 37 anys, David Llorens sempre ha viscut a Menorca. És un gran aficionat a la BTT i conèixer Joan Febrer, impulsor de Camí de Cavalls 360º, va canviar la seva trajectòria de mig a mig. En aquell moment de la primavera de 2013, el projecte iniciava la segona temporada i el creixement que va experimentar exigia més mans.
Com va ser aquell inici?
Inicialment, havia de ser per a dos o tres mesos, que al final van ser quatre o cinc… i actualment ja ens ocupa durant nou o deu mesos de l’any.
En què consisteix la teva feina a Camí de Cavalls 360º?
Treball de camp. Quan arriben participants, els reb, els faig un briefing amb el llibre de ruta i el mapa per assegurar-nos que el sapin emprar, perquè després la ruta és autoguiada. A més, també faig trasllats de participants als inicis d’etapa, moc equipatges als hotels, vaig a cercar participants als finals d’etapa quan fa falta i al final qued amb ells –encara que sigui una estona breu– per rebre el seu feedback i veure com ha anat.
Açò és durant la major part de l’any. Una altra temporada, unes quatre setmanes, també col·labor amb la cursa, l’Epic Camí de Cavalls 360º.
Què és el que més t’agrada de la feina?
Moltes coses, la veritat. Tot el dia veus gent diferent, et mous molt, moltes vegades per camins rurals. I a més està relacionada amb el mountain bike, que és el que més m’agrada.
I el que menys?
Una part de la temporada, quan hi ha molt de volum de feina, són els horaris, que són canviants i de dilluns a diumenge. Hi ha cinc o sis setmanes a la primavera i tal vegada unes altres quatre o cinc a la tardor que tal pots sortir de casa a les sis del matí, tens mitja hora per dinar i no tornes fins les nou o les deu del vespre… També s’ha de menar molt, però a jo ja m’agrada i a més sol ser ser força tranquil.
Com és el tracte amb els participants?
Molt bo en el 99% dels casos. Només qui s’ha fet expectatives molt altes prèviament o no acostuma a fer activitat física regularment i se’ls fa molt dur, pot ser que et culpin a tu.
Què penses que agrada més als participants de l’experiència?
Molts coincideixen en la bellesa del Camí, que no s’ho esperaven. D’altra banda, també noten la pinya de l’equip; crec que els transmetem l’amistat que tenim entre nosaltres i reben un tracte personal i humà, senten que no són un nombre per a nosaltres.
Explica alguna anècdota que hagis viscut al llarg d’aquests anys…
En tenc qualcunes, però te n’explicaré una que em va passar justament el segon dia de feina. Havia de dur dues al·lotes de l’hotel a l’aparcament de la Cala del Pilar perquè comencessin l’etapa. Una vegada les vaig haver deixades, allà mateix em van sortir tres policies d’incògnit, que em van fer unes quantes preguntes, tot mantenint la distància… Em van deixar partir, però de tornada per un camí rural, va ser la Guàrdia Civil qui em va tallar el pas i em van tornar a demanar que m’identifiqués i em van fer unes quantes preguntes.
Jo em vaig començar a imaginar que qualque cosa grossa devia haver passat, però és que quan vaig sortir a la carretera general, em vaig trobar un control impressionant: quatre o cinc cotxes de la Guàrdia Civil, uns altres tres de la Policia Nacional i fins i tot la Policia Local… Allà em van fer aturar. Un guàrdia civil, que duia la mà a un lateral –a la pistola o jo què sé– em va dir, des d’uns vint metres: “identífiquese, aléjese del coche…”. Hi havia un home allà mig amagat a qui li demanaven si em reconeixia… I van registrar la furgoneta de dalt a baix; quasi la van desballestar!
Un policia local a qui jo tenia vist i ell també em tenia vist a jo de fer duatlons i tal, se’m va atracar i em va explicar que havien vist una avioneta llençant uns embalums i un home jove en una Kangoo grisa els recollia… I justament jo anava tot sol i duia una Kangoo grisa que no era meua! Només pensava com li explicaria a en Joan que havia estat hora i mitja en aquell trasllat de quinze minuts i que a més tornava la furgoneta mig desballestada.
